Qui canta el seu mal espanta

Aquesta tarda hem substituït el so agre de la sirena pel cant melangiós de Lluís Llach en el tema El meu país. I és que no tenim res en contra la sirena, ben al contrari, força vegades ens és molt útil, ho hem pel fet que avui Lluís Llach diu que es retira, diu que ofereix el seus darrers concerts.

Tot i que ens quedarà la seva obra, qui l’ha anat seguint i vivint, sent que el nostre país perd una gran artista, una gran persona, un gran ideòleg –tot i que el qualificatiu possiblement li molesti-... tot plegat m’ha entristit una mica, fins què m’ha vingut al cap allò de que “qui canta el seu mal espanta”, tot just després de veure les notícies: amb la quantitat de busca-raons –per dir-ho finament i educadament- que hi ha encenent l’estat, impossible que Llach pugui emmudir per sempre, i no cantar mai més per tal d’espantar els seus malts, el nostres mals. Llàstima que la música no espanti també els busca-raons dels trons –repeteixo, per dir-ho finament i educadament-. Per cert, no els espanta, però els molesta...