dijous, 14 de juny de 2007

Un euro, un grapat de llapis per a Pakistan

No és el primer cop que al meu bloc parlo de l’Àlex Estela i el nostre col•legi. Per qui no ho sap, una de les dèries de l’Àlex és enfilar-se per les parets, això sí, de bon rotllo.
Aquest cop té previst enfilar-se pels cims de la serralada del Karakorum a Pakistan.
Com ja és costum en ell, el darrer cop que va estar al Pakistan, ben just arribar va passar pel col•legi i ens va deixar gaudir amb ell de la seva aventura. Les diapositives, cometaris, anècdotes, tocar cordes, mosquetons, piolets... va transformar l’aula en la paret del cim més alt del món.
Una de les imatges que més ens va copsar va ser la d’un grup de canalla que li demanva... Mejar? Caramels? No. No li demanava altra cosa que el llapis que duia. Aquella canalla, ven al contrari que nosaltres, quan se li acaba un llapis, si el perd –que se’n guarda prou-, quan... no en pot anar a comprar un a altre. Aquell llapis que abans de perdre’l ha te substitut a casa nostra, allà, a les muntanyes del Pakistan és un tresor.
També ens va parlar del bé que l’havien acollit, com compartien amb ell i els seus companys l’escàs menjar, les quatre fulles de té que tenien, com els obrien les seves cases com si fossin l’amic que tan de temps havien esperat.
Tot plegat va fer que penséssim: Quan hi tornis els hi portaràs més d’un llapis dels nens i nenes de Flix.

Vet aquí que hi torna i ja hem orquestrat el projecte. Tothom qui vulgui pot dur 1 euro per comprar un grapat de llapis pels nostres amics del Pakistan. Cada nen, cada nena que vulgui participar ha de lliurar el més aviat possible l’euro al seu tutor o a la seua tutora. Si vols participar i no tens ningú a l'escola dona-li al nebot, a la xiqueta de l'amic, al veí... a qui siguis que sapigui que el pugui fer arribar al col·legi.
Perquè un euro i no un llapis? Perquè el pes d’equipatge a transportar en un avió té un límit i els sobrepès té una recàrrec de mort. Perquè de bon segur aquí amb un euro compraria un parell de llapis i allí en comprarà un parell de dotzenes com a mínim.
Àlex, des d’aquí el desig de què tu i la resta de components de l’expedició assolíssiu les vostres fites, que dugueu un llapis d’alegria a aquella canalla i que, quan sigueu dalt del cim més alt, digues ben fort el nom de Flix –estireu d’acord amb mi que l’Àlex, ara per ara, és qui ha fet sonar més alt el nom de Flix, dir-ho en un avió no val, és un espai tancat i d’allí no surt i que no se li acudeixi a ningú obrir la finestreta per a què surti-.
Sort i porteu moltes diapos, ara fotos digitals!